Vos deixam amb amb aquest article que ha escrit Rafel Borràs al seu blog personal.
A l’entrada d’aquest bloc en què feia el meu particular balanç de l’any 2009 vaig escriure que “ha nascut una petita –i tal vegada darrera- esperança de creació d’un instrument polític que des de la seva absoluta independència pugui pensar globalment i actuar a nivell del nostre petit país. L’esperança és fer un gran bloc per posar-se, de debò, al costat dels pobres i dels marginats, per defensar un major autogovern, per construir un espai fort d’allò que és públic, per impulsar realment un canvi de patró de creixement sostenible, per fer de la consecució de la igualtat un irrenunciable nord ..” Passat el temps hi afegiria poques coses, excepte la meva preocupació pel possible esvaïment d’aquesta esperança.
Quan em vaig apuntar al Procés Constituent de l’esquerra alternativa i verda ho vaig fer convençut que tothom que hi participava ho feia carregat d’il·lusió, de ganes de fer propostes i, sobretot, amb unes dosis il·limitades de tolerància intel·ligent. La meva modesta participació en el grup de treball sobre “Model de Desenvolupament” em va animar. Allà hi havia la il·lusió necessària per fer reunions sobre aquests temes tan poc entretinguts, desprès de llargues -i a vegades complicades- jornades laborals; propostes no en varen faltar; vàrem haver de discutir a balquena! Des de la primera hora de discussió, va ser tan òbvia la pluralitat que ni vàrem anomenar aquesta malmenada paraula. Senzillament aplicàrem la tolerància intel·ligent i necessària per a construir mínims comuns denominadors possibles.
A tall d’exemple, va ser engrescador fer el procés de debat amb persones que defensen el decreixement i altres que defensam el creixement amb límits ecològics i continguts ètics. Igualment em va semblar fantàstic poder conviure amb gent que són fans de l’anomenat “socialisme del segle XXI” del president veneçolà i els que pensam en termes d’ecosocialisme i, per tant, el “socialisme a base de petroli” no ens entusiasma. És a dir, la cosa anava ben emproada mentre el debat fos sobre les idees i les propostes. Les complicacions arriben a l’hora de determinar com i amb qui ho hem de fer. Una altra vagada decepció?
Les coses són clares i llampants en tres assumptes: 1.- Jo, que no som nacionalista ‑tampoc nacionalista espanyol, és clar‑, he estat convocat a un procés constituent d’una força política sobirana de les Balears. Per tant, qui em vulgui federar a Izquierda Unida, o amb qui sigui fora de les Balears, se situa al meu entendre en una posició innecessàriament excloent amb no sé quanta gent que participam en el procés constituent. 2.- Si el debat de les idees i les propostes no va unit a la irrenunciable tasca de barrar democràticament el pas de la dreta a les institucions o, en el pitjor dels casos, a tenir una forta presència institucional per fer oposició progressista, per què es fa? Ganes d’embullar la troca? És per això que ha de quedar claríssim que l’esquerra alternativa i verda té una única i estable opció electoral (municipal, insular, autonòmica, estatal i europea) i programàtica. Aquesta estratègia s’articula a les Pitiüses al voltant d’Eivissa pel Canvi, a Formentera amb Gent per Formentera, a Mallorca amb el Bloc per Mallorca, i a Menorca s’ha d’acabar de construir a partir de la coalició PSM-Verds. 3.- La pluralitat de l’esquerra és ricament immensa i de calat. No nomes és un assumpte d’intensitat del color roig, de la tonalitat verda o de la gradació de la importància de la qüestió nacional... Per això només hi ha dues opcions: la de la reafirmació patriòtica de la sigla o família ideològica, o la del mestissatge progressista de la gent que no creiem que des de la casa comuna de la socialdemocràcia espanyola i europea es puguin canviar les coses per construir unes altres Illes Balears o un altre món. La primera és, en la meva opinió, un camí cap al no-res, i la segona crec sincerament que pot consolidar un “tercer espai” polític progressista a les Illes Balears, de llarg recorregut polític i social.
Paga la pena seguir intentant fer-ho fins al final d’aquest procés. Ho pens sincerament. Per fer front a la crisi del capitalisme i del model de creixement mundial, a la insostenibilitat ecològica planetària, a la liquidació dels Estats nacions... és hora d’assumir riscos. No es tracta de ser valents, és un assumpte més bé d’intel·ligència....
Per acabar aquestes primeres reflexions desitj que tothom estigui a l’alçada de les circumstàncies i que hi hagi la màxima transparència, es practiqui, de debò, la radicalitat democràtica i el consens no sigui un subterfugi per evitar la transformació d’allò que ja existeix en una eina nova i més útil per la gent de l’esquerra. En definitiva, que ens comportem com a republicans i us comporteu com a republicanes pensant amb total llibertat. Recordeu que era un dels Borbons (crec que Fernando VII) qui parlava del “funesto hábito de pensar”...
Quan em vaig apuntar al Procés Constituent de l’esquerra alternativa i verda ho vaig fer convençut que tothom que hi participava ho feia carregat d’il·lusió, de ganes de fer propostes i, sobretot, amb unes dosis il·limitades de tolerància intel·ligent. La meva modesta participació en el grup de treball sobre “Model de Desenvolupament” em va animar. Allà hi havia la il·lusió necessària per fer reunions sobre aquests temes tan poc entretinguts, desprès de llargues -i a vegades complicades- jornades laborals; propostes no en varen faltar; vàrem haver de discutir a balquena! Des de la primera hora de discussió, va ser tan òbvia la pluralitat que ni vàrem anomenar aquesta malmenada paraula. Senzillament aplicàrem la tolerància intel·ligent i necessària per a construir mínims comuns denominadors possibles.
A tall d’exemple, va ser engrescador fer el procés de debat amb persones que defensen el decreixement i altres que defensam el creixement amb límits ecològics i continguts ètics. Igualment em va semblar fantàstic poder conviure amb gent que són fans de l’anomenat “socialisme del segle XXI” del president veneçolà i els que pensam en termes d’ecosocialisme i, per tant, el “socialisme a base de petroli” no ens entusiasma. És a dir, la cosa anava ben emproada mentre el debat fos sobre les idees i les propostes. Les complicacions arriben a l’hora de determinar com i amb qui ho hem de fer. Una altra vagada decepció?
Les coses són clares i llampants en tres assumptes: 1.- Jo, que no som nacionalista ‑tampoc nacionalista espanyol, és clar‑, he estat convocat a un procés constituent d’una força política sobirana de les Balears. Per tant, qui em vulgui federar a Izquierda Unida, o amb qui sigui fora de les Balears, se situa al meu entendre en una posició innecessàriament excloent amb no sé quanta gent que participam en el procés constituent. 2.- Si el debat de les idees i les propostes no va unit a la irrenunciable tasca de barrar democràticament el pas de la dreta a les institucions o, en el pitjor dels casos, a tenir una forta presència institucional per fer oposició progressista, per què es fa? Ganes d’embullar la troca? És per això que ha de quedar claríssim que l’esquerra alternativa i verda té una única i estable opció electoral (municipal, insular, autonòmica, estatal i europea) i programàtica. Aquesta estratègia s’articula a les Pitiüses al voltant d’Eivissa pel Canvi, a Formentera amb Gent per Formentera, a Mallorca amb el Bloc per Mallorca, i a Menorca s’ha d’acabar de construir a partir de la coalició PSM-Verds. 3.- La pluralitat de l’esquerra és ricament immensa i de calat. No nomes és un assumpte d’intensitat del color roig, de la tonalitat verda o de la gradació de la importància de la qüestió nacional... Per això només hi ha dues opcions: la de la reafirmació patriòtica de la sigla o família ideològica, o la del mestissatge progressista de la gent que no creiem que des de la casa comuna de la socialdemocràcia espanyola i europea es puguin canviar les coses per construir unes altres Illes Balears o un altre món. La primera és, en la meva opinió, un camí cap al no-res, i la segona crec sincerament que pot consolidar un “tercer espai” polític progressista a les Illes Balears, de llarg recorregut polític i social.
Paga la pena seguir intentant fer-ho fins al final d’aquest procés. Ho pens sincerament. Per fer front a la crisi del capitalisme i del model de creixement mundial, a la insostenibilitat ecològica planetària, a la liquidació dels Estats nacions... és hora d’assumir riscos. No es tracta de ser valents, és un assumpte més bé d’intel·ligència....
Per acabar aquestes primeres reflexions desitj que tothom estigui a l’alçada de les circumstàncies i que hi hagi la màxima transparència, es practiqui, de debò, la radicalitat democràtica i el consens no sigui un subterfugi per evitar la transformació d’allò que ja existeix en una eina nova i més útil per la gent de l’esquerra. En definitiva, que ens comportem com a republicans i us comporteu com a republicanes pensant amb total llibertat. Recordeu que era un dels Borbons (crec que Fernando VII) qui parlava del “funesto hábito de pensar”...
