3 juny de 2010

CARTA OBERTA A EBERHARD GROSSKE

No sabem a qui ets pot referir, en la teva carta dirigida a un membre d’Esquerra XXI , perquè no ho vols identificar, (la qual cosa ens sembla un tant arbitrària perquè la potencial persona en qüestió no pot matisar, negar o ratificar totes les afirmacions que tu li atribueixes) per tant entendrem que és un  “jo col·lectiu” i col·lectivament contestarem.

Esquerra XXI no necessita presumir d’endevinar o pronosticar el futur, ni debatre en públic qui tenia raó fa 2 o 3 anys quan a debats interns d‘EU es discutien hipòtesis polítiques, escenaris politics de futur...

Volem que ens coneguin per la nostra capacitat de modificar la realitat mitjançant accions polítiques.
Efectivament creiem que feim un autèntic procés constituent. Recordaràs molt bé, que fa dos anys vàrem posar en marxa, tots els que érem Esquerra Unida, un procés dirigit a configurar  un nou partit polític. Per a nosaltres era el moment de poder realitzar un ample debat de com havia d’esser en la nostra realitat territorial l’esquerra transformadora i alternativa.  Estàvem disposat a posar tots els elements de discussió damunt  la taula. Unes altres companyes i companys com tu NO, no compartiu aquest plantejament. Havia per vosaltres elements intocables, el lligam hegemònic amb el PC, la federalitat inamovible amb Izquierda Unida, noves formes de participació versus patriotismes de partit, els tipus de relacions que s’han de mantenir amb els aliats polítics..

Aquestes diferències  que eren reals però que no es podien debatre perquè tot d’una que es plantejaven venien les desqualificacions i les mentides: “aquets s’han venuts als verds”, després “s’han venut als psm”  o “volen muntar un partit nacionalista” o “es volen carregar les senyes d’identitat de l’esquerra autèntica”...  i qualsevol argument polític era ridiculitzat o menyspreat perquè “el que hi havia realment era un entreguisme als altres”. De fet, de les teves dues cartes es continua desprenent aquesta eterna sospita. 

Aquesta impossibilitat de contrastar les idees va paralitzar el debat teòric i polític en el si de l’organització d’EU, que Esquerra XXI va poder recuperar quan es va constituir en corrent i va mantenir reunions com a tal.

 Vàrem arribar a la conclusió que aquestes diferències eren insalvables,  per això vàrem decidir no continuar amb vosaltres. Perquè estam convençuts que el model d’EU ja està superat i necessitam una nova organització política per poder incidir de forma eficient a la realitat. Vosaltres, com dius a una de les cartes, voleu refundar EU.  Nosaltres volem fer un nou partit polític no lligat a cap altre partit estatal, sobiranista, de lliure adhesió federal, ens definim com a republicans , socialistes , ecologistes. Volem, juntament amb altres forces polítiques, consolidar un espai electoral que es constitueixi com a tercera força política en el nostre país, no sols que sigui una coalició electoral puntual o periòdica.

Hi ha altres coses que dius a les cartes que no compartit amb tu:
  • No us heu quedat un 9O% d’EU. El 40% de la direcció ha decidit no continuar amb vosaltres.  No pots fer creure a ningú que el 40% de la direcció representés sols un 10% d’EU.
  • Recordar-te que la debilitat del PSM venia precisament per haver romput  el que avui es coneix com Entesa , precisament per defensar el Bloc, i no com tu planteges que varen fer el Bloc per la seva debilitat. I varen fer el Bloc perquè nosaltres, EU, vàrem constituir Alternativa amb els Verds, i que desprès per sectarismes de partit, d’uns i dels altres, no es va poder consolidar.
  • No serem una caseta annexa  o una habitació interior del PSM. Aquesta deu ser la teva por, però no la nostra. 
Qui té raó el temps ho dirà. A mig termini es veurà quin és el model d’organització polític que haurà tengut més capacitat d’incidència sobre la realitat de les Illes.
Amb altres valoracions i desitjos coincidim amb tu:
  • Estam d’acord amb tu, que la decisió del PSM de fer Unitat, aquesta coalició electoral amb UM, va fer moltíssim de mal al projecte de Bloc i al nostre entendre va ser una equivocació del PSM.
  • Res del que ens diferencia pot posar en desmèrit l’estimació personal i el reconeixement que membres d’Esquerra XXI (uns amb més entusiasme que altres) podem reconèixer-te.
  • També continuarem proposant-vos coalicions electorals per desterrar aquesta dreta corrupta i especuladora. Per fer governs progressistes que vetllin més per a l’interès general que per als interessos d’uns pocs i les butxaques d’alguns.
Un cordial salutació.

26 maig de 2010

De trànsfugues i termes usats de forma dubtosa

Tant l'Enciclopèdia Catalana com el Diccionari de la Llengua Catalana, utilitzen tres definicions de la paraula "trànsfuga", la segona és l'aplicada als polítics i la seva completa redacció és la següent: "Persona que abandona el seu partit i es passa al partit contrari." Aquest significat es confirma amb la tercera definició: "Soldat que en temps de guerra deserta del seu camp per incorporar-se al camp contrari."

Pel que fa a tots els homes i dones que hem creat Esquerra XXI, molts hem sortit d'Esquerra Unida (EU); alguns, encara pertanyen a aquesta formació i altres mai han format part d'EU. En qualsevol cas, els que hem estat a EU fins fa molt poc no podem ser considerats trànsfugues per diverses qüestions:

1r. perquè Esquerra Unida es vol transformat en Esquerra Alternativa i Verda, no abandonam un partit sinó que durant un procès constituien no ens incorporam a un "nou subjecte polític" que sembla que tindrà com a nom l'abans assenyalat. De fet EU s'ha dividit en dues parts, no hi ha un abandonament de persones individualment.

2n. perquè Esquerra XXI no és cap "partit contrari" ni en la seva política a curt termini ni en el plantejament estratègic, tal com qualsevol persona pot comprovar en el manifest que donà origen a la nostra formació; de fet la parlamentària, Fina Santiago que no continua amb EU, sí que continua amb el Grup Parlamentari del Bloc com al principi de legislatura.

3r. perquè la negociació del Govern es va realizar com a Bloc. Un vegada que es coneixien les responsabilitats que assumiria el Bloc la posterior negociació amb el PSM no es va fer com EU sinó com Alternativa. Per tant EU no té legitimitat per demanar la dimissió de cap del seus càrrecs, en el cas que ho volgués fer, s'hauria de demanar com a BLOC. Si qualcú sol·licita dimissions no ho pot fer unilateralment sinó que s'hauria de plantejar una renegociació dins la coalició electoral del BLOC, posant noms damunt la taula, (amb aquest sentit cal recordar que actualment en Pere Sampol continua essent senador perquè no hi va haver acord entre EU i els Verds en relació a la candidata que els Verds proposaven).
4r. perquè l'objecte de la nostra feina és aprofundir, de forma coherent, amb el plantejament del procés constituient iniciat a EU fa ara un any; l'incompliment de part d'aquest plantejament inicial ha motivat l'abandonament de companys i companyes que lideravem aquest procés, en el qual creiem i a partir del qual convidàrem a moltes persones a participar.

No volem convertir un debat sobre els termes en un problema, però a vegades amb les paraules es fa mal, a les organitzacions i als projectes polítics. El futur del Bloc, és a dir, el futur d'una nova majoria d'esquerres a les Illes Balears, passa per la possibilitat de fer fort aquest projecte sobirà a les Illes d'unitat de l'esquerra. A vegades cal prendre distància per saber què ens uneix i què ens diferencia, però no es pot convertir interessadament un debat en un combat entre les forces d'esquerres.

14 maig de 2010

Manifest conjunt | Motius per no participar a l'Assemblea Oberta de Mallorca.

Procés constituent vs. Procés de refundació d’EU.- A la VII Assemblea d’EUIB, i abans a l’Assemblea de Mallorca d’EU, vàrem apostar per l’apertura d’un procés constituent de l’esquerra alternativa i verda, per construir una nova força política amb més gent i més capacitat d’incidència. Hem xocat , a mesura que avançava el procés, i especialment al final, amb una concepció de refundació d’EU, de refundació del partit, quan el que s’havia acordat era articular unes persones amb unes idees en un nou subjecte polític.

El debat sobre la federalitat, introduït en part per l’actualitat política i per un sector de l’organització, ha estat utilitzat per altres com una arma que amagava en realitat una lluita pel poder dins EU que ha esdevingut també una lluita pel poder al procés, que l’actual majoria volia conservar.
Amb aquesta excusa, s’ha romput el caràcter construtiu del procés ( el lema del Fòrum del febrer era “construïm proposta política”), que era el que havia fet que molta gent s’hi acostàs, per parlar de POLÍTICA amb majúscules, de temes com el model de desenvolupament, la participació, la transexualitat, la igualtat de gènere... i s’ha acabat convertint en un debat sobre qui comanda el procés o el nou subjecte polític.

Mentre alguns hem intentat dinamitzar aquest procés i dur-ho fins a les darreres conseqüències, com marcava el mandat de l’Assemblea, altres han cridat a gent a participar baix l’argument que primer esquerra XXI, i després tota la resta de la pluralitat existent, ens volíem carregar Esquerra Unida, i tot això ha mobilitzat a gent en clau de refermament  d’EU.

Els resultats de l’Assemblea on la gent no anirà, en la nostra opinió, a parlar de política, sinó d’essències i de salvar una organització política, i el producte final d’això serà just el contrari del que cercàvem: serà més EU en el sentit més conservador del terme, més patriotisme de partit i no més projecte polític.

Participar a l’Assemblea de dissabte suposaria acceptar la deriva final d’un procés en què en el darrer mes s’ha pegat un cop de timó important que ha frustrat les expectatives, sobretot, de molta gent nova que ha participat en el procés i d’aquells i aquelles que ha hi érem, a EU, i volíem una nova esquerra més forta, més plural i més participativa.

Sobre el dia després de l’Assemblea, encara no hem pres una decisió, però tenim clar que partir a casa nostra no és una opció, ens uneix, ara per ara, el desig de dur endavant un procés que ens havíem marcat col·lectivament, i que altres no han volgut consolidar en el termes acordats a l’Assemblea. Pel 2011 i més enllà, són necessàries totes les mans i tots els caps de la gent d’esquerres, i facem el que facem ens haurem de retrobar amb els nostres companys i companyes.

13 maig de 2010

Contra les mesures del Govern Zapartero

Davant les mesures de dubtós perfil social que el Govern espanyol aprovarà en el Consell de Ministres del pròxim divendres 21 de maig, els/as treballadors/as de tota classe que patirem els retalls els nostres drets laborals, volem recordar una sèrie de conseqüències que les fan dubtoses:
      - cap de les mesures imposades pel govern espanyol van encaminades a la creació  directa d'ocupació ni a la millora de les condicions laborals dels treballadors/es;  
      - la reducció  en l'oferta d'ocupació pública no obeeix a cap objectiu de convergència europea, ja que el percentatge d'ocupació pública en l'Estat espanyol és del 9,5%, tan sols superior al d'Àustria, Itàlia i Portugal, i molt per sota del 21% de Suècia;  
      - la disminució d'un 5% aquest any, i la posterior congelació, del sou dels funcionaris incompleix unilateralment l'Acord per a la Funció Pública 2010-2012, signat pel govern i els sindicats UGT, CCOO i CSI-CSIF que contempla una pujada salarial del 0,3% i el manteniment del poder adquisitiu en 2012;  
      - la congelació  de les pensions contributives (suspensió per a 2011 de la revalorització de les pensions) incompleix els acords del Pacte de Toledo, que obliguen al Govern a prendre qualsevol tipus de mesura sobre les mateixes mitjançant consens;  
      - l'eliminació  de la retroactivitat en les prestacions derivades de la dita Llei de Dependència representa una important pèrdua de drets, afecta al marge de gestió de les pròpies comunitats autònomes i és un increïble atac a les persones en situacions més precàries;
      - l'eliminació  d'algunes prestacions com el denominat 'xec bebé' no té en compte el nivell de renda dels/as beneficiaris/es, al que cal unir la ja pròxima pujada de l'IVA que també afectarà a totes els ciutadans/es independentment de la seva situació econòmica.
A més de l'exposat anteriorment, l’anomenat 'esforç nacional' al que ens convida el Govern és suportat només pels treballadors i treballadores, mentre a les classes privilegiades, que també formen part d'aquest país, no se'ls exigeix cap sacrifici: ni recuperació de l'impost del patrimoni, ni major pressió fiscal, etc.
Finalment, no hi ha mesures contra el frau fiscal, tampoc per a la reforma del sistema financer ni contra l'economia deslocalitzada als paradisos fiscals; no hi ha mesures per estimular l'economia. És a dir, s'ha optat per les clàssiques mesures de la política econòmica de dretes, imposada per la majoria conservadora a Europa, per fer front a una crisi generada per la greu des-regulació del sistema financer, pel sotmetiment de l'economia productiva a l'economia financera.

Davant d'aquestes mesures, cal reclamar una nova política econòmica social. Una major pressió  fiscal a les grans fortunes, una important reforma dels sistema financer, una actuació decidida contra el frau fiscal i contra els paradisos fiscals, etc. Aquestes mesures no tenen el sentit que pretén el Govern espanyol, representen una clara decisió per part del Govern: fer pagar la crisi als treballadors i treballadores, els pensionistes i les persones en situacions precàries.

12 maig de 2010

Una altra mesura possible contra la crisi econòmica: lluitar contra els paradisos fiscals.


La trobada de líders mundials per a la lluita contra la fam i la pobresa, que tingué  lloc a Nova York el 20 de febrer de 2004, entre d’altres qüestions, reclamaven lluitar per eradicar els paradisos fiscals, abaratir el cost de les transferències dels emigrants, establir una targeta de crèdit vinculada amb donacions dels usuaris per lluitar contra la fam i la pobresa, i incrementar les inversions en fons ètics. Totes aquestes mesures i moltes més encara no han tengut una resposta adequada per part del Govern Espanyol i la Unió Europea.
La presència dels centres de decisió fora del control democràtic dels estats, de centres de blanqueig internacional de capitals, evasió fiscal, etc. és un dels elements més característic de l’actual capitalisme financer i, probablement, el millor exemple dels riscs als quals ens condueix la subordinació de l’economia productiva a la financera, una preeminència de les finances sobre l’economia que suposa una disminució del control democràtic a les nostres societats.
Una acció política compromesa amb la justícia i la igualtat ha d’impedir que Europa sigui només una zona de lliure canvi i vetllar perquè es construeixi veritablement un poder comunitari políticament responsable amb els ciutadans, uns governs que no afavoreixin l'espoli internacional. Per això, en primer lloc, una política responsable en aquest àmbit no pot seguir dissenyant-se per a l’interior d’un estat, sinó que ha de contemplar l’horitzó en què aquest estat actua avui en dia, és a dir: les insuficiències de la UE i de les organitzacions intergovernamentals d’abast global. Les decisions dels Consells i de la Comissió Europea no poden acceptar-se com a decisions tècniques que els governs dels estats han de desenvolupar, no volem que Brussel·les segueixi essent una excusa per a l’aplicació de polítiques neoliberals imposades pels lobbies econòmics i financers. 
Fer front seriosament als paradisos fiscals és una de les maneres més efectives per abordar la lluita contra el blanqueig de capitals, contra l’evasió fiscal, contra els abusos del sistema financer i contra l’opacitat de les grans operacions financeres, que impedeix conèixer els veritables interessos en joc. Totes elles qüestions polítiques de primer ordre. Una política governamental responsable i solvent davant els paradisos fiscals no pot limitar-se a propostes tècniques de reformes tributàries, ni de mera organització judicial i policíaca, encara que també les inclogui, sinó que ha d’abordar les causes profundes que han generat el descontrol actual dels moviments financers transnacionals.
Hem de combatre de forma decidida l’activitat desenvolupada pels mal anomenats paradisos fiscals, que, com centres financers extraterritorials àmpliament utilitzats pels mercats financers globalitzats, provoquen fortes disminucions en la recaptació fiscal de tots els països, però sobretot dels del Sud, on les reduccions d’ingressos per fugides de capitals s’estimen en més de 50 mil milions de dòlars anuals.