De trànsfugues i termes usats de forma dubtosa

Tant l'Enciclopèdia Catalana com el Diccionari de la Llengua Catalana, utilitzen tres definicions de la paraula "trànsfuga", la segona és l'aplicada als polítics i la seva completa redacció és la següent: "Persona que abandona el seu partit i es passa al partit contrari." Aquest significat es confirma amb la tercera definició: "Soldat que en temps de guerra deserta del seu camp per incorporar-se al camp contrari."

Pel que fa a tots els homes i dones que hem creat Esquerra XXI, molts hem sortit d'Esquerra Unida (EU); alguns, encara pertanyen a aquesta formació i altres mai han format part d'EU. En qualsevol cas, els que hem estat a EU fins fa molt poc no podem ser considerats trànsfugues per diverses qüestions:

1r. perquè Esquerra Unida es vol transformat en Esquerra Alternativa i Verda, no abandonam un partit sinó que durant un procès constituien no ens incorporam a un "nou subjecte polític" que sembla que tindrà com a nom l'abans assenyalat. De fet EU s'ha dividit en dues parts, no hi ha un abandonament de persones individualment.

2n. perquè Esquerra XXI no és cap "partit contrari" ni en la seva política a curt termini ni en el plantejament estratègic, tal com qualsevol persona pot comprovar en el manifest que donà origen a la nostra formació; de fet la parlamentària, Fina Santiago que no continua amb EU, sí que continua amb el Grup Parlamentari del Bloc com al principi de legislatura.

3r. perquè la negociació del Govern es va realizar com a Bloc. Un vegada que es coneixien les responsabilitats que assumiria el Bloc la posterior negociació amb el PSM no es va fer com EU sinó com Alternativa. Per tant EU no té legitimitat per demanar la dimissió de cap del seus càrrecs, en el cas que ho volgués fer, s'hauria de demanar com a BLOC. Si qualcú sol·licita dimissions no ho pot fer unilateralment sinó que s'hauria de plantejar una renegociació dins la coalició electoral del BLOC, posant noms damunt la taula, (amb aquest sentit cal recordar que actualment en Pere Sampol continua essent senador perquè no hi va haver acord entre EU i els Verds en relació a la candidata que els Verds proposaven).

4r. perquè l'objecte de la nostra feina és aprofundir, de forma coherent, amb el plantejament del procés constituient iniciat a EU fa ara un any; l'incompliment de part d'aquest plantejament inicial ha motivat l'abandonament de companys i companyes que lideravem aquest procés, en el qual creiem i a partir del qual convidàrem a moltes persones a participar.

No volem convertir un debat sobre els termes en un problema, però a vegades amb les paraules es fa mal, a les organitzacions i als projectes polítics. El futur del Bloc, és a dir, el futur d'una nova majoria d'esquerres a les Illes Balears, passa per la possibilitat de fer fort aquest projecte sobirà a les Illes d'unitat de l'esquerra. A vegades cal prendre distància per saber què ens uneix i què ens diferencia, però no es pot convertir interessadament un debat en un combat entre les forces d'esquerres.

Manifest conjunt | Motius per no participar a l'Assemblea Oberta de Mallorca.

Procés constituent vs. Procés de refundació d’EU.- A la VII Assemblea d’EUIB, i abans a l’Assemblea de Mallorca d’EU, vàrem apostar per l’apertura d’un procés constituent de l’esquerra alternativa i verda, per construir una nova força política amb més gent i més capacitat d’incidència. Hem xocat , a mesura que avançava el procés, i especialment al final, amb una concepció de refundació d’EU, de refundació del partit, quan el que s’havia acordat era articular unes persones amb unes idees en un nou subjecte polític.

El debat sobre la federalitat, introduït en part per l’actualitat política i per un sector de l’organització, ha estat utilitzat per altres com una arma que amagava en realitat una lluita pel poder dins EU que ha esdevingut també una lluita pel poder al procés, que l’actual majoria volia conservar.

Amb aquesta excusa, s’ha romput el caràcter construtiu del procés ( el lema del Fòrum del febrer era “construïm proposta política”), que era el que havia fet que molta gent s’hi acostàs, per parlar de POLÍTICA amb majúscules, de temes com el model de desenvolupament, la participació, la transexualitat, la igualtat de gènere... i s’ha acabat convertint en un debat sobre qui comanda el procés o el nou subjecte polític.

Mentre alguns hem intentat dinamitzar aquest procés i dur-ho fins a les darreres conseqüències, com marcava el mandat de l’Assemblea, altres han cridat a gent a participar baix l’argument que primer esquerra XXI, i després tota la resta de la pluralitat existent, ens volíem carregar Esquerra Unida, i tot això ha mobilitzat a gent en clau de refermament  d’EU.

Els resultats de l’Assemblea on la gent no anirà, en la nostra opinió, a parlar de política, sinó d’essències i de salvar una organització política, i el producte final d’això serà just el contrari del que cercàvem: serà més EU en el sentit més conservador del terme, més patriotisme de partit i no més projecte polític.

Participar a l’Assemblea de dissabte suposaria acceptar la deriva final d’un procés en què en el darrer mes s’ha pegat un cop de timó important que ha frustrat les expectatives, sobretot, de molta gent nova que ha participat en el procés i d’aquells i aquelles que ha hi érem, a EU, i volíem una nova esquerra més forta, més plural i més participativa.

Sobre el dia després de l’Assemblea, encara no hem pres una decisió, però tenim clar que partir a casa nostra no és una opció, ens uneix, ara per ara, el desig de dur endavant un procés que ens havíem marcat col·lectivament, i que altres no han volgut consolidar en el termes acordats a l’Assemblea. Pel 2011 i més enllà, són necessàries totes les mans i tots els caps de la gent d’esquerres, i facem el que facem ens haurem de retrobar amb els nostres companys i companyes.

Contra les mesures del Govern Zapartero

Davant les mesures de dubtós perfil social que el Govern espanyol aprovarà en el Consell de Ministres del pròxim divendres 21 de maig, els/as treballadors/as de tota classe que patirem els retalls els nostres drets laborals, volem recordar una sèrie de conseqüències que les fan dubtoses:

- cap de les mesures imposades pel govern espanyol van encaminades a la creació  directa d'ocupació ni a la millora de les condicions laborals dels treballadors/es;  

- la reducció  en l'oferta d'ocupació pública no obeeix a cap objectiu de convergència europea, ja que el percentatge d'ocupació pública en l'Estat espanyol és del 9,5%, tan sols superior al d'Àustria, Itàlia i Portugal, i molt per sota del 21% de Suècia;  

- la disminució d'un 5% aquest any, i la posterior congelació, del sou dels funcionaris incompleix unilateralment l'Acord per a la Funció Pública 2010-2012, signat pel govern i els sindicats UGT, CCOO i CSI-CSIF que contempla una pujada salarial del 0,3% i el manteniment del poder adquisitiu en 2012;  

- la congelació  de les pensions contributives (suspensió per a 2011 de la revalorització de les pensions) incompleix els acords del Pacte de Toledo, que obliguen al Govern a prendre qualsevol tipus de mesura sobre les mateixes mitjançant consens;  

- l'eliminació  de la retroactivitat en les prestacions derivades de la dita Llei de Dependència representa una important pèrdua de drets, afecta al marge de gestió de les pròpies comunitats autònomes i és un increïble atac a les persones en situacions més precàries;

- l'eliminació  d'algunes prestacions com el denominat 'xec bebé' no té en compte el nivell de renda dels/as beneficiaris/es, al que cal unir la ja pròxima pujada de l'IVA que també afectarà a totes els ciutadans/es independentment de la seva situació econòmica.

A més de l'exposat anteriorment, l’anomenat 'esforç nacional' al que ens convida el Govern és suportat només pels treballadors i treballadores, mentre a les classes privilegiades, que també formen part d'aquest país, no se'ls exigeix cap sacrifici: ni recuperació de l'impost del patrimoni, ni major pressió fiscal, etc.

Finalment, no hi ha mesures contra el frau fiscal, tampoc per a la reforma del sistema financer ni contra l'economia deslocalitzada als paradisos fiscals; no hi ha mesures per estimular l'economia. És a dir, s'ha optat per les clàssiques mesures de la política econòmica de dretes, imposada per la majoria conservadora a Europa, per fer front a una crisi generada per la greu des-regulació del sistema financer, pel sotmetiment de l'economia productiva a l'economia financera.

Davant d'aquestes mesures, cal reclamar una nova política econòmica social. Una major pressió  fiscal a les grans fortunes, una important reforma dels sistema financer, una actuació decidida contra el frau fiscal i contra els paradisos fiscals, etc. Aquestes mesures no tenen el sentit que pretén el Govern espanyol, representen una clara decisió per part del Govern: fer pagar la crisi als treballadors i treballadores, els pensionistes i les persones en situacions precàries.

Una altra mesura possible contra la crisi econòmica: lluitar contra els paradisos fiscals.

La trobada de líders mundials per a la lluita contra la fam i la pobresa, que tingué  lloc a Nova York el 20 de febrer de 2004, entre d’altres qüestions, reclamaven lluitar per eradicar els paradisos fiscals, abaratir el cost de les transferències dels emigrants, establir una targeta de crèdit vinculada amb donacions dels usuaris per lluitar contra la fam i la pobresa, i incrementar les inversions en fons ètics. Totes aquestes mesures i moltes més encara no han tengut una resposta adequada per part del Govern Espanyol i la Unió Europea.

La presència dels centres de decisió fora del control democràtic dels estats, de centres de blanqueig internacional de capitals, evasió fiscal, etc. és un dels elements més característic de l’actual capitalisme financer i, probablement, el millor exemple dels riscs als quals ens condueix la subordinació de l’economia productiva a la financera, una preeminència de les finances sobre l’economia que suposa una disminució del control democràtic a les nostres societats.

Una acció política compromesa amb la justícia i la igualtat ha d’impedir que Europa sigui només una zona de lliure canvi i vetllar perquè es construeixi veritablement un poder comunitari políticament responsable amb els ciutadans, uns governs que no afavoreixin l'espoli internacional. Per això, en primer lloc, una política responsable en aquest àmbit no pot seguir dissenyant-se per a l’interior d’un estat, sinó que ha de contemplar l’horitzó en què aquest estat actua avui en dia, és a dir: les insuficiències de la UE i de les organitzacions intergovernamentals d’abast global. Les decisions dels Consells i de la Comissió Europea no poden acceptar-se com a decisions tècniques que els governs dels estats han de desenvolupar, no volem que Brussel·les segueixi essent una excusa per a l’aplicació de polítiques neoliberals imposades pels lobbies econòmics i financers. 

Fer front seriosament als paradisos fiscals és una de les maneres més efectives per abordar la lluita contra el blanqueig de capitals, contra l’evasió fiscal, contra els abusos del sistema financer i contra l’opacitat de les grans operacions financeres, que impedeix conèixer els veritables interessos en joc. Totes elles qüestions polítiques de primer ordre. Una política governamental responsable i solvent davant els paradisos fiscals no pot limitar-se a propostes tècniques de reformes tributàries, ni de mera organització judicial i policíaca, encara que també les inclogui, sinó que ha d’abordar les causes profundes que han generat el descontrol actual dels moviments financers transnacionals.

Hem de combatre de forma decidida l’activitat desenvolupada pels mal anomenats paradisos fiscals, que, com centres financers extraterritorials àmpliament utilitzats pels mercats financers globalitzats, provoquen fortes disminucions en la recaptació fiscal de tots els països, però sobretot dels del Sud, on les reduccions d’ingressos per fugides de capitals s’estimen en més de 50 mil milions de dòlars anuals.

El darrer intent? per Rafel Borràs

Vos deixam amb amb aquest article que ha escrit Rafel Borràs al seu blog personal.

A l’entrada d’aquest bloc en què feia el meu particular balanç de l’any 2009 vaig escriure que “ha nascut una petita –i tal vegada darrera- esperança de creació d’un instrument polític que des de la seva absoluta independència pugui pensar globalment i actuar a nivell del nostre petit país. L’esperança és fer un gran bloc per posar-se, de debò, al costat dels pobres i dels marginats, per defensar un major autogovern, per construir un espai fort d’allò que és públic, per impulsar realment un canvi de patró de creixement sostenible, per fer de la consecució de la igualtat un irrenunciable nord ..” Passat el temps hi afegiria poques coses, excepte la meva preocupació pel possible esvaïment d’aquesta esperança.

Com es pot lluitar contra la corrupció

No és només una  qüestió moral o jurídica. Es tracta d’una qüestió clarament política. Els ciutadans no poden confiar la gestió del doblers públics i la presa de decisions que afecten tothom, a organitzacions polítiques que no han sabut controlar el seus membres. No han estat un cas o dos, s’ha produït un allau de casos de corrupció sense precedent a la història de les Illes Balears, concentrats massivament a dos partits.

Conmemoració de la II República

Fa 79 anys a tot l'Estat guanyaren les esquerres. Per sorpresa de la majoria, els resultats electorals del 12 d'abril van mostrar que les ciutats espanyoles més importants s'havien pronunciat a favor dels partidaris de la República. El 14 d’abril es va proclamar la II República.

La II República es va proclamar en un context internacional poc favorable. Àustria tenia un govern parafeixista, a Alemanya estaven augmentant els valors nacionals socialistes i al poc temps fou governada per Adolf Hitler, a Itàlia amb Mussolini.

Tot i que durant dos anys de la II republicà va governar la dreta, va esser un dels períodes on es va avançar més en les polítiques socials i econòmiques dirigides a reduir les desigualtats socials: el vot universal  (les dones voten per primera vegada), el dret  a l’avortament, Estatuts d’Autonomia, vacunacions escolars, construcció d’escoles, la llei del divorci, la reforma agrària, l’aprovació d’una Constitució progressista que en els primers articles defensava la pau, programes d’alfabetització, millores salarials i laborals...

L’any 1936 uns militars amb el suport de l'església reaccionària i el feixisme internacional es varen imposar, per la força de les armes,  a un govern legítimament triat i legalment constituït. Varen utilitzar les armes contra la voluntat popular i la varen  tenir segrestada fins l’any 1976. Durant tot aquest període succeí un temps de negror, de misèria cultural, política i social, una dictadura feixista que va cometre milers d’assassinats, que va provocar milers de desapareguts, detinguts politics, i una repressió constant.

Avui que rememoram la proclamació de la II república és també un bon moment per a la recuperació de la memòria històrica, de recordar i d’homenatjar els lluitadors i lluitadores que varen donar la vida pels ideals de la república, persones amb noms i cognoms algunes conegudes altres anònimes, homenatjar els qui varen haver de viure en un exili exterior o interior, els qui varen passar anys a la presó. Però també reivindicar una manera de fer política honesta, feta per uns homes i unes dones que volien, que volem, la prosperitat i el benestar general.

Esquerra XXI reivindica els valors de la república: la justícia social, la igualtat i la fraternitat, i reivindica el model d’Estat Republicà on tots el poders de l’Estat estiguin sotmesos periòdicament a la voluntat de la ciutadania a través de les urnes, on cap poder, encara que sigui simbòlic,  ho tingui per llinatge o per cuna.

La causa contra el Jutge Garzón per investigar les víctimes del franquisme és un greu atemptat contra la democràcia

La causa cursada pel Jutge Instructor Luciano Varela del Tribunal Suprem, contra el Jutge Garzón acusat de prevaricació per investigar els crims del franquisme, és una demostració de la fragilitat del sistema democràtic i de la necessitat d’estar permanentment protegint-lo i defensant-lo.

No hi ha cap argumentació democràtica que justifiqui que en el territori de l’Estat Espanyol no es puguin aplicar les lleis internacionals que obliguen a investigar els crims més greus contra la humanitat que s’hagin produït a qualsevol època.

És un insult que la Llei d’Amnistia de l’any 1977 serveixi de justificació perquè la Falange i Manos Limpias presentin una querella contra en Garzón. Però resulta del tot sorprenent que un jutjat democràtic les accepti i que avancin en el seu procediment

El dret Internacional que empara les víctimes del crims del franquisme, ha d’estar per damunt de la Llei d’Amnistia de l’any 1977. Aquet dret internacional està recollit a diversos tractats internacionals que l’Estat Espanyol ha signat. Entre ells la doctrina que l’any 2001 va validar la Cort Internacional del Drets Humans, i que estableix que cap llei d’amnistia pot encobrir les més severes violacions dels drets humans, i s’ha de garantir que les víctimes no seran oblidades i que la seva història serà contada.

En un estat de dret, l’única forma de què aquets drets siguin respectats és que es desenvolupin i siguin supervisats pels tribunals de justícia, així com ho pretenia fer el jutge Garzón. De la mateixa manera, per poder conèixer quines són les víctimes és imprescindible localitzar-les i identificar-les, tal com es pretenia fer, possibilitant la localització de les fosses.

En un Estat de Dret, propi d’una democràcia avançada, s’han de poder localitzar les fosses, exhumar els ossos, identificar totes les persones, i proporcionar un acomiadament d’acord amb les voluntats de les famílies. I perquè això succeeixi amb totes les garanties jurídiques i científiques els demòcrates hem d’exigir els canvis necessaris a la normativa legislativa vigent, o l’elaboració de la legislació necessària.

Cap altre ciutadà s’ha de veure involucrat en cap tipus de judici perquè vulgui mantenir el record i la dignitat de les persones que varen defensar els valors democràtics, i manco si aquest ciutadà és un jutge que té l’obligació de complir amb la legislació internacional que l’Estat Espanyol ha signat.

La sostenibilitat de les pensions. Un debat precipitat .

La sostenibilitat del sistema de les pensions és un dels debats polítics recurrents. La dificultat o sostenibilitat per mantenir el sistema de pensions depèn del balanç entre les persones que cotitzen i els beneficiaris de les pensions, així com de la intensitat de les aportacions i de la cobertura. El debat, per tant, s’ha de centrar en com s’equilibren aquests binomis.

A les darreres dècades les polítiques progressistes, el debat es centrava en el repartiment de la feina, per aquest motiu un govern socialista va reduir a França la jornada laboral.

Pel contrari les polítiques conservadores sempre s’han mostrat partidàries d’augmentar l’edat de jubilació o de reduir les cotitzacions de les empreses i dels propis treballadors i treballadores Això sempre acompanyat de la defensa de l’acomiadament gratuït i de la promoció del sistema privat de pensions.

El debat de com crear i repartir el treball és el que ha de caracteritzar les polítiques socialistes i progressistes. No és un debat de solucions imminents, precisa d’inversions en educació, canvis de models econòmics basat en la formació i la sostenibilitat… però mentre es poden realitzar altres accions polítiques per mantenir un dels pilars fonamentals del benestar social, com són les pensions.

Un dels arguments dels partidaris d’augmentar l’edat per cobrar les pensions és l’envelliment de la població. Cal dir que un dels components de l'envelliment és la reducció de la taxa de natalitat, la reducció de la fecunditat. Com han de tenir fills la joventut si no poden aconseguir feines en condicions adequades, si la precarietat és la definició del treball dels joves al llarg de molts anys? S'ha d'intervenir sobre aquest factor, fent per exemple, que cada treballadora o treballador jubilat sigui obligatòriament substituït per un altre, obligant a què una jubilació no signifiqui l'extinció del lloc de feina.

Al llarg de les darreres dècades, s'ha facilitat la reconversió de sectors importants, pagant prejubilacions generoses. Sabem que s'han prejubilat quasi sense cost per a les empreses desenes de milers de treballadors del sector financer, de l’energètic, de les telecomunicacions, de la telefonia, de les universitats, etc., a càrrec de la seguretat social. S'ha d'acabar amb les prejubilacions de treballadors amb plena capacitat de treball. No s'ha d'intentar augmentar l'edat de jubilació mitjana retardant l'edat de jubilació dels treballadors que han arribat als seixanta cinc anys, s'ha d'aconseguir retardant l'edat de jubilació dels que, en bones condicions per treballar, són prejubilats.

Una opció política irrenunciable és la persecució del frau fiscal en general i especialment el frau en el mercat de treball. Tots els estudis sobre mercat de treball parlen d'economia irregular, de persones subcontractades en condicions fraudulentes, etc. Totes aquestes situacions no col·laboren a fer més competitiva l'economia, sinó que col·laboren a desenvolupar empreses poc consistents que, des d'una competència deslleial, fan menys rendibles les empreses que compleixen la normativa laboral. Aquesta economia del frau ha de desaparèixer, s'ha de lluitar perquè no puguin conviure a l'economia del nostre país amb la resta d'iniciatives.

També hi ha altres actuacions rellevants per aconseguir fons econòmics per mantenir l’estat del benestar. Part de l'economia està transferint les seves operacions a paradisos fiscals. Moltes organitzacions, des d’ATTAC a la OIT, ho han denunciat; molts investigadors, han demostrat que el volum d'economia semiocult a aquests paradisos és sorprenentment elevat. La pèrdua d'imposts limita la capacitat dels governs d'intervenir a l'economia, reactivant sectors en declivi, oferint suport a les iniciatives d'economia social, etc. Aquests paradisos fiscals han de ser perseguits mitjançant una decidida acció internacional. Si el govern socialista vol liderar Europa des d'una perspectiva de progrés, es pot plantejar aquest repte, la presidència Europea seria un bon moment per prendre iniciatives d’aquet tipus.

També resulta paradoxal que una de les primeres generacions a les quals afectaria la reforma que proposa el Govern de l’Estat seria la generació anomenada del “baby boom” dels anys 57-70, que és possiblement la generació que més ha cotitzat a la seguretat social, una persona nascuda l’any 59 pot jubilar-se amb més de 45 anys de cotització, això sinó els prejubilen abans, I a canvi seria una de les primeres afectades d’aquest projecte.

Resulta també molt sorprenent que es plantegi aquest debat quasi d’urgència, quan tots els estudis assenyalen que l’actual sistema de pensions està garantit fins l’any 2030 i que la Seguretat social té bona salut financera com ho demostra que els darrers anys inclòs l’any 2009 es varen tancar en amb superàvit. Concretament l’any 2008 es va tancar amb més de 14.000 milions d’euros i amb més de 57.000 milions d’euros en el fons de reserva, fons que durant l’any 2009 va augmentat fins a 58.600 milions. Sembla que es vulgui aprofitar aquesta situació de crisi per crear un ambient pessimista i que justifiqui una reducció d’aquest dret. L’impacte de la crisi actual no ha de facilitar repescar velles teories neoliberals.

Els arguments presentats per l’Estat Central, són bàsicament tècnics, projeccions demogràfiques, esperança de vida, creixement del PIB… , aquets elements s’han de tenir en compte, sens dubte, però també és necessari introduir altres reflexions polítiques: quines prioritats tenim, quin model de protecció volem, què ens aporta la cohesió social què hem aconseguit mitjançant l’estat del benestar…

Hi ha moltes accions polítiques a fer abans de plantejar-se reduir un dels drets més reconeguts i del que la ciutadania se sent més satisfeta. No es pot resoldre el debat ni ràpidament, ni amb escassa participació, ni optant per la solució aparentment més fàcil, però no més justa.

Per a una esquerra alternativa i ecologista de les Illes Balears

Esquerra Unida de les Illes Balears està immersa en un procés constituent que acabarà amb el naixement d’una nova formació política representativa de l’esquerra alternativa i verda de les Illes. L’assemblea sobirana del mes de maig aprovarà lliurement un programa polític, uns estatuts, una denominació i elegirà la direcció d’aquesta nova força política.

Des d’Esquerra XXI no podem fer altra cosa que identificar-nos plenament amb aquest procés que coincideix amb allò que crèiem i pel que lluitem fa molt de temps.

De fet vàrem ésser molts, els que des de les Illes, vàrem donar suport a Gaspar Llamazares, que conscient de la greu atomització que patia l’esquerra alternativa a l’estat espanyol va intentar un procés de reconstrucció d’aquest espai d’acord amb la realitat plurinacional de l’Estat espanyol i respectuós amb la pluralitat de les esquerres alternatives. Va aconseguir recuperar la unitat tàctica i electoral amb Iniciativa per Catalunya Verds, però va fracassar en el projecte de fons. Massa sectors acostumats a mirar pel retrovisor i amb por a afrontar el futur ho varen impedir. Després de la darrera Assemblea d’IU som molts, arreu de l’estat, que ens mirem amb un cert escepticisme la refundació que preconitza el nou Coordinador d’IU Cayo Lara.

A les Illes, Esquerra Unida va néixer amb la voluntat d’aglutinar dins un mateix projecte polític a l’esquerra alternativa dispersa. De fet els avenços aconseguits a la primera època són molt importants i ens permeteren entrar a les institucions el 1995.

Però ja per aquelles dades érem conscients que tot l’esforç realitzat no bastava i elaboràrem una estratègia que denominem “cap a la construcció del Pol Alternatiu”, és a dir apostem per seguir ampliant el nostre espai.

“Iniciativa Ciutadana” va ésser el primer intent d’avanç d’aquestes característiques que vàrem posar en marxa el 2002. Va començar amb un manifest signat per cent persones independents que li donaven suport. No aconseguirem que arribés a bon port, però va fer possible tancar la coalició EU-EV a Mallorca amb la qual ens presentarem a les eleccions del 2003 i mantenir la representació institucional.

El 2005 iniciàrem la posada en marxa d’Alternativa EU-EV que ens va permetre participar decisivament en la constitució del Bloc per Mallorca, amb els resultats que tots coneixem a les darreres eleccions autonòmiques i presentar-nos a les eleccions generals del 2008.

Malauradament possibles errors tàctics, actituds que per por als canvis prefereixen mantenir les “posicions de sempre” o interessos partidistes varen fer fracassar aquests dos intents.

Esquerra Unida ha jugat un paper positiu a les Illes, però ens agradi o no l’atomització de l’esquerra alternativa s’ha incrementat en els darrers anys, mancada d’un referent polític unitari. Davant aquesta situació l’opció intel·ligent no és atrinxerar-se en defensa dels valors del passat sinó apostar pel futur i obrir-se amb totes les conseqüències. I afrontar aquesta transformació no solament a partir dels actuals militants d’EU sinó de molts d’altres que s’han quedat pel camí o persones que es consideren d’esquerres però que no veuen EU com el seu referent.

Ara el procés està en marxa un altre cop i des d’Esquerra XXI li donarem tot el suport que puguem, convençuts que aquesta és la millor aportació que podem fer a l’esquerra del nostre País.

Defensem un procés sense ingerències externes de cap tipus, sense cap tutela prèvia d’Esquerra Unida. El nou instrument polític serà allò que vulguin tots i cada un dels que participen al procés siguin afiliats a EU o no ho siguin i s’hagin adherit al procés.

Apostem per a què d’aquest procés neixi una força sobirana de les Illes Balears, que conseqüent amb el seu projecte de federalisme de lliure adhesió amb altres forces presents a l’Estat i a Europa, decideixi lliurement establir protocols de col·laboració amb forces europees, estatals o d’altres països de l’Estat Espanyol. Però en qualsevol cas han de ser unes relacions col·laboratives d’igual a igual, variables, plurals i, sobretot, privilegiant la coherència i lleialtat a la nostra aposta estratègica d’unitat a l’àmbit de les Illes Balears.

Una força política decidida a combatre el bipartidisme, apostant per una aliança de l’esquerra alternativa i federalista i el nacionalisme d’esquerres.

Una força política que incorpori els valors de l’esquerra alternativa i de l’ecosocialisme, disposada a lluitar des de les institucions i des del carrer per un altre món, un món que no se sustenti en l’explotació del home i la dona, dels pobles i de la natura.

Pel Socialisme i la democràcia: solidaritat amb el poble cubà

1. Volem posar de manifest la solidaritat de la nostra organització amb el poble Cubà i condemnar l'onada de repressió que està tenint lloc a Cuba contra l'oposició política, mitjançant detencions, judicis sumaris i altres accions no democràtiques, que condemnem en tots els casos i països. Sempre hem estat en contra de la utilització d'instruments repressius contra el poble, sigui on sigui.

2. Demanar, per raons humanitàries i socials, la suspensió del bloqueig econòmic al que està sotmesa Cuba, ja que castiga directament al poble cubà, i no permet la seva normalització democràtica. Des de la solidaritat, el poble cubà està suportant un llarguíssim bloqueig econòmic que no permet fer-se una idea de com hauria evolucionat el procés revolucionari cubà sense aquell.

3. Instar al Govern de l'Estat per tal que, a diferència del que va fer en el seu moment amb el conflicte internacional de l'Iraq, promogui, a l'àmbit de les seves competències, accions bilaterals dins de la Unió Europea i a les Nacions Unides per que a Cuba es respectin els drets humans i les llibertats civils que regeixen a tots els països democràtics, per tal que ajudi o faciliti les transformacions que permetin el poble cubà de gaudir d'un règim homologable amb els que existeixen a la Unió Europea i als països democràtics de l'Amèrica Llatina. Tambè s'ha d'impulsar accions efectives per acabar amb el bloqueig actual.

4. Per últim, no volem oblidar altres episodis tràgics d'Amèrica Llatina i altres zones del món, i les dictadures de la majoria dels països amb governs religiosos, situacions denunciades per Nacions Unides o Amnistia Internacional. Contra la hipocresia en aquestes qüestions no podem denunciar del que està passant a Cuba passant per alt altres situacions de la mateixa o superior intensitat opressora.

Repensant l'esquerra per Jordi Guillot

El profesor Monedero define a las sociedades desarrolladas como sociedades con altos niveles de descontento y desconcierto, y yo le añadiría con izquierdas desorientadas. Estas tres “des” explican el auge del populismo de derechas. En España, hoy, todas las encuestas son favorables a los partidos de derecha. Esta es la cruda realidad con la que afrontamos el próximo calendario electoral. Hay que reaccionar. Sin despreciar los procesos de reflexión abiertos en los partidos, considero que debe emerger un nuevo protagonista; la izquierda difusa, es decir, los miles de hombres y mujeres que han militado en la izquierda y que se sienten hoy huérfanos de cualquier sigla, junto con gente, sobre todo joven, que, sin haber pasado por ninguna organización política, se siente comprometida con los ideales de la transformación social.

Sólo sabremos qué le pasa a la izquierda si conocemos lo que pasa en la sociedad y, a partir de este diagnóstico, construimos un proyecto de ilusión, confluencia y articulación de todos aquellos hombres y mujeres que se sienten identificados en la apuesta por el federalismo y la sostenibilidad social y ecológica. Debemos afrontar con decisión e imaginación múltiples retos. Para mí los más centrales son la crisis de lo colectivo –crisis previa a la desafección de la política– y la crisis económica, entendida esta como una crisis del modelo productivo imperante, insostenible social y ecológicamente. Si realmente queremos controlar la economía y organizar la libertad, el principal objetivo es recuperar la centralidad de la política.

Hablar hoy de España y de la izquierda necesaria es hablar de federalismo y ecologismo (o ecosocialismo o izquierda verde, tanto da el nombre si nos referimos a lo mismo, un proyecto de equidad social y sostenibilidad ecológica).

España es plural, pero para poder ejercer esta pluralidad es necesaria una propuesta federal para el Estado, propuesta que hoy brilla por su ausencia. La conflictividad territorial es una de las grandes victorias de la derecha, ya sea central o periférica, y uno de los grandes impedimentos en la formulación de causas comunes, que nos convoquen, sin distinción del origen territorial, en los procesos de reordenamiento del Estado español y en la construcción europea. Construir identidades propias laicas sólo es posible desde el federalismo. Reivindicar lo propio sólo es positivo desde el federalismo. Aportar solidariamente sólo es comprensible desde el federalismo.

Hay que incorporar el ecologismo como programa y como seña de identidad. Nunca he entendido las resistencias de ciertos sectores de la izquierda clásica a hacerlo. A lo mejor es por eso, por ser clásica. Los límites al desarrollo, la responsabilidad intergeneracional, los criterios de sostenibilidad, la alerta temprana respecto a los graves riesgos de infarto ecológico, cambio climático, el debate abierto sobre el decrecimiento, representan en su conjunto un nuevo ideario y un nuevo proyecto de sociedad. La propuesta del “green new deal” es hoy la única alternativa planteada para garantizar que el modelo económico poscrisis se oriente hacia un modelo sostenible. De avanzar hacia una economía libre del carbono. El fundamento de este “green new deal” es sencillo: utilizar el gasto público para impulsar la economía favoreciendo la inversión en nuevos sectores que protejan el medio ambiente, lucha contra el cambio climático y creación de nuevos trabajos verdes. Junto con el feminismo, el ecologismo ha sido una de las grandes revoluciones de la segunda mitad del siglo XX. Tomémoslo en serio, y más cuando en España existe un rico, complejo y combativo ecologismo social.

Es necesario hacer emerger nuevos protagonistas que expliquen de manera alternativa la realidad y ofrezcan nuevas soluciones a los viejos y nuevos problemas. En España, digan lo que digan los pesimistas, sinceros o interesados, hay la suficiente capacidad intelectual y energía social y política para poder salir de este marasmo. No podemos ni queremos resignarnos a quedar reducidos a las estrechas paredes de lo que hoy representan los partidos si no queremos, los que militamos en alguno de ellos, que las paredes se nos acaben cayendo encima. Hay que abrirse. Nuestra ambición debe ir más allá de nuestra viabilidad electoral. Hay que pretender liderar los debates presentes en nuestra sociedad en estos momentos de desconcierto y descontento. Hay que reorientarse.

Previo al qué hacer es el por dónde empezar. Creo que lo más sencillo y práctico es constituir una fundación que sea espacio de encuentro, reflexión y también de movilización. Convocar a todas las personas interesadas y darles voz y protagonismo. Una fundación de ámbito estatal integrada no por partidos, sino por personas a título individual. Y hacer girar la rueda, ampliando los espacios de debate y reflexión. Estoy convencido de que, si hay ideas, estas siempre encuentran la forma de organizarse.

Dicen que las crisis pueden ser oportunidades. Esta que padecemos, hoy por hoy, no lo es. Los mismos causantes de la crisis lideran su respuesta. Es nuestra responsabilidad hacer todo lo posible para que esto no sea así. Y para ello necesitamos soluciones y fuerzas. Y si no las tenemos por nosotros mismos, cosa bien evidente, hay que buscarlas fuera. Es por eso que es estrategia de ICV colaborar para articular el inicio de un espacio de debate, propuesta y articulación de lo que los italianos llamarían “il popolo di sinistra”, el pueblo de izquierdas.

Jordi Guillot és vicepresident d'ICV i senador.

Esquerra XXI i el BLOC

A les darreres eleccions autonòmiques les formacions polítiques representatives del nacionalisme d’esquerres, de l’esquerra transformadora i del ecologisme polític, varen tenir majoritàriament el coratge, l’amplitud de mires i la intel•ligència de constituir coalicions electorals a Mallorca i Eivissa.

Avui ningú dubta que si el PP va perdre la majoria absoluta molt té a veure Eivissa pel Canvi i el Bloc per Mallorca. Però a més d’això, algú pensa que sense aquestes coalicions les formacions polítiques que les composen tindrien set diputats al Parlament i participarien al govern de la majoria d’institucions de les nostres Illes?

Sorprenentment i des del principi de la legislatura envers de que l’esquerra alternativa, verda i nacionalista valorés la nova situació de “quasi un miracle” varen començar els dubtes, el retrets, les incomprensions...
Des d’Esquerra Unida es dedicava molt més temps a discutir dels emperons, les contradiccions i fins i tot les topades, a vegades provocades per nosaltres mateixos, que a debatre com consolidar i impulsar aquesta política d’aliances que per cert ja la predicàvem fa molts d’anys i ara la veiem per fi convertida en realitat.

Els dubtes i les contradiccions han estat habituals aquests tres anys i cal reconèixer que alguns fets no han ajudat gens ni mica. La presentació d’Unitat a les eleccions generals, la ruptura d’Alternativa entre EU i els Verds així com la no presentació conjunta d’aquestes dues formacions a les eleccions europees, per primer cop en molt de temps, especialment greu si se té en compte que a la candidatura figurava en segon lloc, l’actual Eurodiputat d’Iniciativa per Catalunya Verds, el vet d’ERC al PSM per participar a la mateixa candidatura a les eleccions europees i la sortida d’ERC de les institucions sense ni tant sols consultar-lo amb el socis del BLOC. Algú pensava que tots aquests fets no tindrien conseqüències?

La política d’aliances cal tractar-la amb molt de tacte, no pot suportar tots aquests sotracs. Totes les topades, acabin bé o malament, tenen efectes col•laterals no ens enganem.
A Eivissa les coses han anat pitjor. Les confrontacions han estat constants i darrerament ERC ha impulsat la creació d’una nova formació, Gent per Eivissa, que a la pràctica suposa la ruptura d’Eivissa pel Canvi si no hi ha qualque miracle d’última hora.

Fins aquí les posicions partidistes, les sensacions, els sentiments, les preferències...però si girem full ens trobem amb un balanç altament positiu de la gestió i la tasca institucional del BLOC. D’un paper exemplar i actiu del BLOC tant amb la negociació inicial del Pacte de Govern com en la solució de les crisis patides per aquest pacte. I la cohesió i coordinació del BLOC tant al Parlament, com al Govern i al Consell de Mallorca han sigut uns dels exemples més positius, mentre que als municipis han estat més desiguals.

És evident que els distints components del BLOC tenen cultures polítiques diferents, sensacions i sentiments diferents i fins i tot prioritats ideològiques distintes, però per contra ens uneix una mateixa proposta política. Seria un exercici altament complicat cercar diferencies programàtiques i polítiques entre les forces que composen el BLOC.

Des d’Esquerra XXI seguim estant convençuts que lo millor pel País és la construcció d’una aliança estable entre l’esquerra alternativa, l’ecologisme polític i el nacionalisme d’esquerres a les tres Illes i a nivell interinsular.

Es pot discutir les formes, les maneres, el pes de cada un dins l’aliança...però no hi ha cap dubte que l’existència d’aquest projecte polític és una condició “sine qua non” perquè les institucions el 2011 no passin a la dreta. I a més a més és la millor forma perquè l’esquerra sobirana de les nostres Illes tingui veu, vot i pes en el futur de la nostra societat.

Esquerra XXI està involucrada a fons, com no pot ésser d’una altra manera, en el procés constituent que ha engegat EUIB. Apostam decididament perquè aquest procés, que ja ha sumat moltes persones i segueix interessant a moltes altres, pugui concloure amb l’Assemblea que es preveu a finals d’abril amb el naixement d’una formació política sobirana que representi millor l’esquerra alternativa i verda de les nostres Illes.

Però això no ens impedeix veure amb claredat que la consecució d’una aliança estable entre l’esquerra alternativa, l’ecologisme polític i el nacionalisme d’esquerres és la nostra prioritat política pels propers mesos.